Per Teresa Carreras

Ens ha deixat en Manuel Cuyàs (1952-2020), periodista, amb una mirada de llarg recorregut que interpretava fets i persones a través d’un humanisme intel·ligent en els seus articles diaris a ElPuntAvui que el feien molt proper. Havíem intercanviat moltes vegades opinions  sobre Europa perquè ell havia estat membre de la Junta de l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya, quan jo presidia l’entitat, a la seva manera. En Manel tot ho feia a la seva manera.  Amb ell havíem compartit moltes opinions sobre temes quotidians com el dia que feia, com anava la ciutat de Mataró, quin havia estat el darrer desacord entre JxC i ERC o com anava Europa. No li agradava l’Europa que estava allunyada del ciutadà. “Treballem des d’aquí que tot s’ho fan allà a Brussel·les, deia”.

Va ser un home compromès amb el país, amb la llengua, els mitjans i sobre tot amb la democràcia. La seva escriptura era un reflex molt autèntic de com era ell mateix. Periodista elegant i irònic, bona persona i ploma esmolada per dir amb elegància allò que volia deixar dit. En Manel observava el seu entorn i fruit d’aquesta mirada atenta a allò més proper en sortien articles universals a la seva columna  “Vuits i nous”. Treia punxa als detalls més inesperats  i els convertia en categoria.

Quan li vaig proposar formar part de la Junta amb un equip molt maco i entusiasta em va dir que sí, però que ho seria a la seva manera, des de fora. Això d’anar a reunions no li agradava gaire. I com que els dos som de Mataró podíem comentar  l’esdevenidor prenent un cafè a la Rambla, com així ho vam fer manta vegades. Ho vaig comentar amb el bon amic Jaume Arias, president d’Honor de l’APEC, i es va mostrar entusiasmat amb la idea. Cada idea que en Manel aportava era desgranada, comentada i assumida. Després altres companys i companyes com en Ramon Vilaró, l’Eva Peruga, l’Iu, en Toni Reig, en Marc Vidal, en Josep Molina, la Carme Colomina, l’Alícia Oliver, l’Esther Molas, l’Isidre Ambrós i les bones amigues Pilar i Neus i en Josep Maria Martí-Font -igualment de Mataró- que també formava part de l’equip i ens va acompanyar des de París,  i segur que alguns altres també es van mostrar molt engrescats.

Vaig viatjar amb en Manel una vegada a Brussel·les i una altra a Polònia quan es negociava l’entrada dels països de l’Est a la Unió Europea. S’acostava Nadal i passejant pel centre de Varsòvia vam veure una botiga amb manualitats que ens van entusiasmar. Eren les famoses peces de vidre fetes  pintades a mà de l’empresa familiar Mostowski Komozja per adornar els arbres de Nadal o el pessebre.  Precioses. Em vam comprar i sovint  quan ens trobàvem parlàvem d’aquella troballa i  a mi encara m’acompanyen en les festes de Nadal.

En aquells viatges comentava amb molta freqüència que l’esdevenidor  del projecte europeu que no acabava d’arribar a la ciutadania.

Les diverses velocitats del projecte europeu i, sobre tot, la lluita entre el nord i el sud que encara veiem avui mateix en el Pla de Reconstrucció europea després de la pandèmia el preocupaven.  Segur que avui ja estaria esmolant la ploma per criticar amb ironia l’arribada de milers de turistes alemanys a Mallorca sota la excusa d’un pla pilot per veure com s’adapta l’entrada del turisme a la postpandèmia. I ho diria clar que això ha estat el resultat de la pressió alemanya sobre el resident del Govern espanyol.

També havia fet referència en les nostres converses al fet que l’Estat espanyol, que precisament aquest mes de juny fa 35 anys que la península ibèrica s’incorporava de ple al projecte de construcció europea, no avançaria mai si no trencava amb el règim del setanta vuit.  En Manel Cuyàs sempre es va sentir independentista. Era dels que reclamava assolir una més ampla majoria per arribar-hi i si no arribàvem a aquesta majoria assumir-ho que no érem prous.

El seu diari va ser durant molts anys El Punt Avui. Però el de referència, el de quan era jove, el que el va fer periodista va ser el Tele/eXprés. La seva escriptura sempre ha estat molt visual i això ho va aprendre del seu pare, exquisit dibuixant i ninotaire que li va ensenyar el valor d’allò visual. Ja deu fer uns vint anys, perquè el temps passa molt de pressa  que en Manel Cuyàs va engegar la redacció del diari El Punt a Mataró, del qual en va ser el director. Però abans havíem coincidit en altres batalles com ara les reunions del setmanari El Maresme on amb en Manuel Cusachs al capdavant una colla de periodistes vocacionals, com ell mateix, en Josep Maria Fàbregas, la Rosa Vila, en Pere Artigas,  en Josep Català, l’Enric Sala, en Quico Costa, en Joan Catà, la Maria José Recoder, en Santi Carreras i molts d’altres ens expressàvem ja a través del periodisme. En Manel que buscava el seu camí ho va fer al principi amb grans aportacions sobre el món de la cultura i del cinema. I finalment ja de ple des d’un periodisme transversal. Va tenir cura de l’edició de les memòries de l’expresident Pujol, després injuriat  amb la seva confessió,  i això per a en Manel va ser només un entrebanc en el camí. Ell estava agraït al fet que Jordi Pujol l’hagués triat per donar forma a les seves memòries i ho havia dit alt i clar.

Europa va ser per a ell una passió. En la molts  dels seus articles diaris Europa hi era a la base, encara que una Europa a la seva manera.  Et trobarem a faltar, Manel.

Categories: Per llegir

0 comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *